Els últims anys s’ha recuperat molta informació sobre les dones que s’han dedicat a la música clàssica al llarg de la història. Aquesta tasca de recuperació musicològica ha estat clau per a la generació actual, que ha pogut conèixer referents femenins i veure com s’ha revalorat el treball d’altres dones en una tradició plenament androcèntrica. Recuperar i fer visibles aquests referents culturals és essencial per fer un pas més en la lluita per la igualtat real. A més a més, i malgrat que les lleis haurien de garantir la igualtat de tracte i d’oportunitats, per al gènere femení avui el món encara és ple de desavantatges. La integració del feminisme ha comportat que els últims anys s’hagin fet moltes investigacions sobre quin paper ha tingut la dona dins el món de la música clàssica.
Aquesta tasca ha estat un punt d’inflexió dins la musicologia, ja que ha permès conèixer les composicions i les interpretacions oblidades i invisibilitzades de les dones al llarg dels anys. Malgrat aquesta tasca, per a les dones que volen dedicar-s’hi actualment hi ha un buit, un abisme que deixa molt clara la situació anterior a les nostres generacions envers les dificultats de les dones per fer-se un lloc dins la música clàssica. Aquestes investigacions, però, no resolen quina és la situació actual. “Encara hi ha un seguit de barreres que condicionen l’èxit de les dones dins la música clàssica?”.
Pel fet de viure actualment en una democràcia podria semblar que les desigualtats que ens han precedit durant segles s’han esvaït amb la implementació d’aquest model socioeconòmic, però no és així. En alguns àmbits de la música clàssica no tan allunyats de la realitat quotidiana, les dones ni es plantejaven arribar-hi. En l’àmbit de la interpretació és on hi ha hagut més avenços gràcies a l’augment de la incorporació de dones a les orquestres, però malauradament encara hi ha una desigualtat clara a l’hora d’ocupar llocs de responsabilitat i visibilitat. Tot i això, les directores i compositores programades són gairebé nul·les, ja que es continuen contractant més homes solistes que dones, i les concertinos són pràcticament inexistents. Moltes de les dones que decideixen dedicar-se plenament a la música topen amb l’anomenat sostre de vidre, una barrera invisible que dificulta l’accés de les dones al poder, als nivells de decisió i als nivells més alts de responsabilitat d’una empresa o organització a causa dels prejudicis envers les seves capacitats professionals. De fet, el sostre de vidre és un dels obstacles potser més notoris dins els inconvenients de ser dona i voler ser músic. Superar aquest sostre de vidre també implica ocupar una posició de poder que d’alguna manera perceben que no els pertany i, per tant, les dones s’han de reafirmar constantment.
Una altra manera d’enfocar-ho és fent referència a la síndrome de la impostora, que Pauline Rose Clance i Suzanne Imes descriuen com «una experiència interna de falsedats intel·lectuals, que sembla particularment prevalent i intensa entre una mostra selecta de dones amb un alt rendiment laboral. Certes dinàmiques familiars durant la infància i la posterior introjecció dels estereotips de rols sexuals o de gènere presents en la societat sembla que contribueixen significativament a l’aparició d’aquesta síndrome» (Clance i Imes, 1978).
Un altre terme que forma part d’una de les barreres actuals de les dones és el terra enganxós, referint-se a la barrera invisible que formen les tasques i càrregues que culturalment s’associen amb les dones i que impedeixen desenvolupar la seva carrera professional en igualtat de condicions que els homes. Aquestes tasques fan que moltes dones reconsiderin dedicar-se a la interpretació i optin per dedicar-se a la docència per poder complir amb les tasques associades amb les dones i amb la seva professió sense haver de renunciar a cap de les dues coses. Això afavoreix tant la segregació horitzontal com a la segregació vertical.
Vid. el quadre de més avall la distribució proposada per gèneres segons Green que fa referència a la segregació por sexes dins el món musical a termes generals (recollit per Digón,2000).”
Les discriminacions actuals estan majoritàriament encobertes i no es fan tan òbvies com potser ho eren antigament, ja que a hores d’ara la igualtat de les persones en dignitat i dret sense cap distinció és el fonament principal de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948). Per assegurar que s’eliminava la discriminació envers les dones es va elaborar el tractat internacional Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (1979). La discriminació indirecta per raó de sexe aplega tots els prejudicis que envolten la capacitat de les dones i les suposades limitacions en l’èxit i la credibilitat de la seva feina i el seu talent. Entenem discriminació indirecta per raó de sexe com la discriminació que té lloc quan una disposició, un criteri o una pràctica de caràcter aparentment imparcial exclou implícitament un treballador o treballadora per raó de sexe (Recull de termes: dones i treball, 2008).Un altre aspecte que podria representar un entrebanc per a la vida de les músiques és la cosificació. Els escenaris no són igual d’exigents per a les cantants, les solistes o les directores que per a les compositores o les instrumentistes que formen part d’una orquestra.
Com en totes les feines, la maternitat és un punt de conflicte amb la rutina laboral de les dones. Amb l’art, a més, juga en contra el factor de ser una feina inconstant i inestable, i això fa que no sàpigues mai quan pot sortir feina i, per tant, planificar la maternitat sense que comporti un trencament amb la vida professional és gairebé impossible. Fer música és una feina que requereix molta dedicació i sovint suposa horaris no convencionals; també implica gires i produccions a l’estranger. Cal apuntar que no és el mateix una dona amb una plaça fixa en una orquestra que només fa una producció a l’estranger un o dos cops l’any, que una solista que fa concerts d’àmbit internacional: les necessitats són diferents per a cada músic.
Segons la professora C. Altable, experta en coeducació emocional i sexual, el matrimoni o el fet de tenir parella estable també pot representar un inconvenient per a moltes dones músics, ja que el sistema patriarcal vincula directament l’amor com un dels eixos principals del projecte vital del gènere femení, mentre que en la vida dels homes un dels eixos principals és el reconeixement social, i les relacions de parella passen a un segon pla. Això comporta que la socialització de les dones estigui dirigit a l’àmbit privat, i la dels homes, cap a l’àmbit públic (Altable, 1998).
Tant el matrimoni com la maternitat comporten unes obligacions molt sovint atribuïdes a la dona, com ara cuidar els fills i la llar. S’anomena doble jornada i s’entén com la suma de la jornada laboral remunerada i una jornada posterior dedicada principalment a les tasques de la llar i la cura de persones dependents. (Recull de termes: dones i treball, 2008 ). Per la psicòloga social V. Ferrer Pérez, quan les dones no prioritzen la maternitat o el matrimoni, corren el risc de ser titllades d’egoistes, de males mares o esposes. És un retret difícil d’assumir, tant si qui el fa és la societat com si el fan les mateixes dones (Ferrer, 2010).
La professió de músic és molt sacrificada: calen moltes hores, una gran dedicació i flexibilitat horària. És per això que moltes dones han decidit dedicar-se a la docència o bé han abandonat la seva carrera com a solista.
La integració del feminisme als nostres dies ha estat vital per reduir, com hem pogut veure a les entrevistes, discriminacions com són la doble jornada i la maternitat a través de forjar una consciència social. D’altra banda, però, constatem que encara hi ha molta feina a fer perquè els auditoris i teatres d’arreu del món apostin per les dones directores i compositores, ja que les xifres són reveladores del poder que emana de l’androcentrisme. Podríem dir, doncs, que el sostre de vidre és una de les barreres més fèrries que ens trobem per arribar a l’èxit com a artistes.
Es considera, per tant, que el que condiciona les dones i les situa en un àmbit d’inferioritat no és la legislació sinó el sistema d’organització social. Cal un canvi de mentalitat regeneradora lliure dels estereotips de gènere per poder anul·lar totes aquestes barreres o limitacions amb què es topen les dones al llarg de la seva carrera, en aquet cas dins la música clàssica.
La integració del feminisme als nostres dies ha estat vital per reduir, com hem pogut veure a les entrevistes, discriminacions com són la doble jornada i la maternitat a través de forjar una consciència social. D’altra banda, però, constatem que encara hi ha molta feina a fer perquè els auditoris i teatres d’arreu del món apostin per les dones directores i compositores, ja que les xifres són reveladores del poder que emana de l’androcentrisme. Podríem dir, doncs, que el sostre de vidre és una de les barreres més fèrries que ens trobem per arribar a l’èxit com a artistes.
D’altra banda, en una societat en què cada cop estem més exposats a les xarxes socials, hem vist com ha crescut la cosificació i la superficialitat de l’art, però no únicament cap a les dones, sinó també cap als homes. Aquesta cosificació fa que l’art perdi credibilitat i que, per tant, les dones puguin arribar a dubtar sobre si el que fan és bo o no ho és, i això, entre d’altres condicionants, podria portar a patir la síndrome de la impostora, fins al punt d’abandonar la seva carrera.
En resum, la recuperació i visibilitazició del treball de dones que s’han dedicat a la música al llarg de la història només és un punt de partida per aconseguir la igualtat real immediata.